Pensaments

Absorta en el defugir del temps, amb ganes de posar canvis en la meva vida, amb ganes de no lamentar-me de com estic de com em trobo del que faig, amb ganes de nous aires, d'agafar la vida per les banyes, d'aixecar-me del forat negre on sempre em lamento d'estar.








Vull canviar el temps, canviar la vida, vull ser una persona nova, amb la mateixa manera de ser, essent sempre jo, però millorada.


Potser ha arribat ara el moment, trencar amb tot i amb tothom. Una no pot donar la seva opinió de res sense que algú ho critiqui o s'ho prengui com a quelcom personal i ja n'estic ben farta. Sé que hi ha gent que trobaré a faltar, però són poques les persones i aquestes em poden localitzar sempre que ho vulguin a casa o al mòbil, la resta, doncs, me la sua.



Són poques les persones que puc comptar amb els dit de la mà que les puc considerar bones, són ben poques les persones que en algun moment de la meva vida no m'han fet mal o ofès. Aixi que la Montse d'abans ja no existeix, s'ha acabat la bondat,la ingenuitat i el bon fer, perquè faci el que faci sempre se'm considera dolenta en algun moment de la vida.



Així que a prendre pel cul tot. ....

Què bonic és viure a St Joan Despí

Cada dia que passa estic més farta del govern que condueix el poble on visc. Com cada any reemprenen les maleïdes obres que només fan que emprenyar als veïns, sempre arreglen els mateixos carrers, i d'altres que bé els hi cal una millora en passen olímpicament, com és el meu on hi ha trams del carrer que la vorera és tan estreta que no pots passar amb el cotxet del teu bebé, que una persona amb disminució no hi podria circular, i et veus avessat a caminar per la carretera deixant a la teva sort el que algún capullu (llegeixi's home o dona) et foti un mal tantu amb el cotxe. També he pensat moltes vegades en enviar-los a l'ajuntament "alguna carteta" reclamant unes rodes noves pel cotxet de passeig de la meva filla, ja que amb les ditxoses obres se m'estan fent malbé les rodes, per culpa de la gravilla, els alts i baixos i la sorra dels carrers.

Una altra cosa amb la que també es llueixen que dóna gust és amb el tema d'organització d'espais. Fins fa poc teníem a prop de casa una zona d'aparcament molt espaiosa i el més important: gratuïta; a on també podíem dur la gossa ja que hi havia dos pipi-cans petitons que ens anaven de fàbula. Doncs ara, resulta que el "excel·lentíssim" alcalde ha decidit que el nostre poble no està prou culturitzat i ha volgut fer-hi una nova biblioteca, tot i que ja en tenim una i no es pot dir que fa massa temps....tans anys sense una merda de biblioteca on anar a consultar llibres i estudiar, i ara va el dròpol aquest i vol a manca d'una tenir dues.....sense paraules em quedo senyors!!! Lo bo de de tot això és que la nova biblioteca - que ja s'està construïnt - s'està fent a on estaven els pipi-cans i l'aparcament i clar, a més faran un aparcament soterrani que no serà pas gratuït....com que no cobren prou els funcionaris.....

Bé, de fet, és queixar-me per queixar-me, de fet només és per a desfogar-me...

HE DIT.

Perquè si dic que et necessito, és perquè em fas falta

Dies fa que penso en molts i molts temes dels que m'agradaria parlar aquí, de la hipocresía, dels problemes amb la conciliació familiar, de les injustícies en general, però mai trobo temps ni les paraules adequades per a plasmar aquí tots els meus pensaments; pensaments que s'aglotinen en el meu cap esperant a sortir, però com sempre he dit el meu cap és un caos i intentar posar-hi un ordre és una feina molt difícil i entretinguda.

Per això vull parlar avui no d'un tema sinó d'una persona que és molt important en la meva vida (apart de la meva filla, que per descomptat que és el més important), la meva germana, que ara està molt lluny, per causes de la vida, i ara, quan la meva mare ja no és entre nosaltres, és el meu segon pilar en aquest món, ella em va criar juntament amb ma mare, i ara la necessito. Una vegada ella em va dir, si em necessites només m'ho has de dir i agafaré un vol i vindré a estar amb tu. Doncs bé, moltes vegades t'ho he dit, t'ho he escrit per missatge al mòbil, ja saps el que em costa expressar els meus sentiments de veu i el poc que em costa escriure-ho, i no he rebut la contestació que volia: un agafa'm un vol i vaig cap allí: o potser un : jo també et necessito, ara vinc. Però malhauradament no ha estat així. És cert que tu tens la teva vida allí muntada, però tampoc és la vida que havies somiat, i no tens tot el que aquí pots tenir, jo només vull que pensis en tot el que hem parlat i que t'ho rumiïs, torna, refés la vida aquí, tots t'estem esperant i tots et donarem un cop de mà, només ens preocupa la teva felicitat, t'estimem Ja sé que no tens internet i que això que escric possiblement no ho llegeixis mai, però jo tinc la necessitat d'escriure-ho, i potser, només potser, algun dia ja juntes per fi ho poguem llegir plegades.

T'estimo i torno a dir: perquè si dic que et necessito és perquè em fas falta.

Mi resfriado, mejor, gracias

Hoy, sábado activo. Levantada de la cama por los sollozitos de la nena sobre las nueve y media de la mañana. Desayuno rápido, para variar, en la cocina de pie: café con leche y un cigarro liado.
Después contesto el mensaje de Shey que llegará más tarde: me da tiempo a darle el bibe a la pequeñaja. En cuanto llega, nos ponemos de charrera, si es que siempre me lío como una persiana, al mucho rato me quito el andrajoso pijama (llevaba dos días sin quitarmelo, dadas las circunstancias de mi estado gripal) me pongo el chandal (arreglá pero informal) y me lanzo a la calle, enfundada con mi bufanda roja y negra, guantes sin dedos (abrigar lo que se dice abrigar no abrigan, pero quedan de un trueeeeee que es para morirse) y mi gorrito de lana (más que por el frío es porque no me había peinado, algo ya usual en mi, y así disimulaba más). Dirección estanco, luego caprabo - hay que hacer reservas de coca-cola y cerveza, no vayan a venir fuertes heladas y nos quedaramos incomunicados en casa - compra de pan y unos paninis para coger fuerzas que últimamente estoy en los huesos (léase esto último con tono sarcástico). En casa una vez de vuelta con Shey que ya había empezado las tareas marujiles del hogar: barrido y fregado. Nos ponemos con mi habitación (que no es lo mismo que : nos ponemos EN mi habitación). Al final de la mañana me doy cuenta que hemos hecho mucha faena. Luego viene Santi a recoger a Shey y yo me quedo en casita, pongo lavadora, recogo lo tendido y preparo la comida para cuando venga mi maridin.

A la tarde visita de mi prima y su marido, nos echamos unas risas, hablamos de lo mal que está la educación en esta sociedad y después los gorriones se recogen a su casa. Nos volvemos a quedar solos los tres. Cena tranquila, Alex hace la cena no me lo puedo creer!!!! (bueno papas fritas y huevo frito: viva el colesterol!!!) Y vinedo la peli de scary movie 4, no es para tirar cohetes pero almenos distrae.

Para que luego no se diga que tengo una vida aburrida, aunque tal como lo cuento no me extrañaría que más de un@ lector@ se me durmiera.

Así que solo me queda decir: moooooolt bona niiiiiiiit!!!

pd: sí, lo sé, el título no tiene nada que ver con lo que luego escribo....a que jode!!!! muahahahaha!!!

Abotornamiento

Hoy se podria decir que no me he despertado. Esta mañana al abrir los ojos he notado como si no estuviera en este mundo: ha llegado el Sr. Constipado a visitar mis pocas defensas. Y es que este frío que ha llegado los últimos días y el intentar llevar todas las faenas de la casa a cuestas ha acabado con mis energías. Estoy a base de bisolgrip, a ver si mañana me encuentro mejor. Mi niña duerme ya, espero que tarde bastante en despertarse. Yo he pasado el día en pijama, quejándome de lo malita que estoy y lo poco que me quejo, con un cansancio perpétuo, con una nebulosa en la cabeza, una niebla que me ha impedido ser yo misma durante todo el día que he estado levantada.

Mañana viene una amiga a echarme un cable con la casa, a ver si ella puede entretenerme a la niña mientras yo pongo un poco de orden al caos que tenemos aquí y poder limpiar un poquito. Hoy se ha encargado mi marido de todo, suerte que tengo de él, a veces me sabe mal cuando me enfado con él, siempre me pasa lo mismo: veo lo que no hace y no lo que hace, y valga la redundancia es un hombre que hace mucho. Y por eso y mucho más le quiero con toda mi alma y no me gustaría que nunca acabara nuestra relación. Siento miedo cuando veo que otras parejas se van separando por motivos X y no quiero que esto nos suceda a nosotros, por lo que encuentro primordial que haya mucha comunicación de pareja, que nos digamos las cosas, las buenas y las malas y decirlas cuando suceden no tiempo después cuando ya no tenga nada remedio. Y algo que creo que también es necesario para que una relación dure es hacer cosas juntas pero también tener momentos cada uno para él.

Bueno, ahora con estas líneas digo buenas noches que voy a pasar un ratito con mi maridito.

Sed buenos y buenas.

La meva nova situació familiar

Ara, mirant a la meva petitona Elvira, penso quan de juganer és el destí que ens depara la vida. Tinc una nena de benbé dos mesos d'edat, i encara em planyo de la falta de la meva mare, no hi ha dia que no m'enrecordi d'ella (doncs és normal ja que només fa 5 mesos que em falta).

Ara tot just recent sopada, amb una galipàndria que no puc ni amb la meva ànima, navego i navego per internet sense cap rumb determinat. El meu marit jugant a la video-cònsola i la meva nena intentant dormir, encara que no sembla pas que tingui son, no para de mirar-me i bellugar-se: bons reclams per a que l'agafi.

La darrera i també primera vegada que escribia en aquest blog, pocs dies abans de tot l'enrenou que va sofrir la meva vida, i ara amb un altre enrenou entre mans, la baldufeta que ara mateix està en la fase de fer sorollets amb la voca per a cridar l'atenció.

La gent es cansa de sentir com em lamento, i jo penso que ja es trobaran en algun moment de la seva vida en la meva situació o una de semblant i llavors m'entendran. Encara que no puc seguir planyent-me de com de trista estic, com trobo a faltar la meva mare i què difícil és cuidar-se d'una nena petita, mai faig suficient, sempre la casa cap per vall, no ens organitzem en qüestió d'horari, i un llarg de coses que hauríem d'apuntar en un llistat per fer-les, que sempre es queden en el tinter.

Però malgrat tot, les lamentacions, les coses inacabades hem de seguir lluitant.