TEMPS AL TEMPS

Tic-tac, tic-tac, el compàs del rellotge de paret, marcant les hores, minuts, segons. Tot ho vol controlar, el temps per damunt de tot i per això fa servir els seus soldats mecànics i digitals, rellotges de tota mena, i tots amb una única missió: mesurar i controlar el temps. I tothom estem sota la seva voluntat, si el temps ens apremia hem d'anar de pressa per a fer les coses; i si el temps ens dóna "permís" podem actuar més relaxats. 

Anem pel món depenent del temps, fins i tot molts de nosaltres en som esclaus i estem "emmanillats" per un dels seus soldats. Sempre li demanem o que vagi  més a poc a poc, o que corri més del compte, però ell no es deixa doblegar i tic-tac, tic-tac passa el temps en la mesura exacta. 

Si existeix un déu aquest es deu anomenar TEMPUS. 

El balcó

Anys i anys tancada entre quatre parets, endinsada en els meus pensaments i arribant al límit entre la bogeria i la serenitat. L'única cosa que em mantenia amarrada a la normalitat era el meu petit balcó; una menuda finestra que m'avesa al món real i d'hores a la imaginació.

El meu petit balcó, ben cuidat, ple de plantes, cadascuna en el seu test degudament triat per omplir de color l'obscuritat de la meva vida. El meu petit balcó amb una tauleta rodona i dues cadires de forjat de ferro, ben disposades amb un coixinet al seient, agradable espai per a passar-hi els dies de tardor, prenent un té i acompanyant-lo amb un bon llibre.

De vegades, mirant a l'horitzó des del meu petit balcó imagino històries increïbles de fades, fullets i cavallers, en les que sóc protagonista d'aventures dispars. Però, de sobte, obro els ulls i torno al món real i ja només veig arbres, frondosos, alts, esfereïdors, embogits per la força del vent que els sacseja a la seva voluntat,aleshores, esgotada, remeno la meva tassa de té que ja porta estona que s'ha refredat i penso que hauria d'aixecar-me per tornar-la a escalfar una mica.-

SOLEDAT

Quan l'únic soroll que sents és el que fan les fulles al bellugar-se pel vent, quan els segons passen tan lentament que semblen minuts, els minuts hores, les hores dies, els dies setmanes, les setmanes mesos, els mesos anys, els anys? ai! els anys! els anys eternitats...

Quan et fas amiga de la teva ombra, i potser, només potser, amiga també de les ombres dels petits objectes inerts que t'envolten, i no parles més que amb el teu pensament, aleshores ja pots dir que coneixes la soledat. 

I en aquest, asseguda al balancí de sempre, aquella que vares comprar fa tants anys, quan encara eres jove i pensaves que seria el lloc ideal per a donar el pit i fer "nanon" als teus fills; i finalment, sense fills ni marit, t'hi asseus cada tarda mirant per la finestra com juguen els infants al parc, infants que en un temps fugit podien haver estat els teus. 

Ara només et queda el sentir el tic-tac del rellotge, el cu-cut que canta les hores, en fi: el sentir "la companyia" de la teva soledat. 

[ A voltes la soledat és una necessitat i d'altres és una maledicció. A tot ens hem d'acostumar, doncs la soledat és un pas inevitable cap a la mort. ]

SEMPRE PENSANT

Feia temps que no hi entrava aquí, també perquè no he tingut temps ni ganes...sempre penso...total tampoc ningú em llegeix, bueno si, la meva amiga Gemma. moltes gràcies guapíssima per escoltar-me sempre i estar al meu costat.

poca cosa per a explicar. La meva baldufa amb angines, porta dos dies amb febres molt altes, a veure si va millorant amb l'homeopatia o sinó li haurem de donar l'antibiòtic que ens ha receptat la seva pediatra. Jo amb la boca adolorida, avui ha tocat dia de dentista perquè m'estic fent una funda per a un queixal que el tinc a les últimes i m'agradaria conservar-lo ja que encara hi sóc a temps.

Doncs res, pensant i pensant...hauria de buscar-me algun hobby, alguna distracció per fer, que no sigui massa cara, és clar, i així poder tenir la ment una mica distreta, ja que de vegades una dóna massa voltes a les coses.

També tinc en ment fer alguns canvis en la meva vida, concretament en la manera d'organitzar-me, a veure si prenc nota de tu, Gemma, i em torno una persona més endreçada.

Salut i peles a tothom.

MI CEMENTERIO

Verano frío, algo extraño
lluvia copiosa, creando barro.
El cementerio viejo abriendo sus puertas
paseando la gente entre las tumbas a tientas.
Lápidas mojadas, rotas, abandonadas
consuelan mi vista de años cansada.

No encuentro el silencio que tanto anhelo,
en esta ruina, mi cementerio.
La gente se marcha por fin a sus casas
y me quedo sola, empapada y sentada
mirando nichos con ojos ciegos
mientras la lluvia entumece mis huesos.

Llega un momento en que no siento frío,
llega un momento que no siento nada
me tumbo y preparo mi eterno descanso.