SOLEDAT

Quan l'únic soroll que sents és el que fan les fulles al bellugar-se pel vent, quan els segons passen tan lentament que semblen minuts, els minuts hores, les hores dies, els dies setmanes, les setmanes mesos, els mesos anys, els anys? ai! els anys! els anys eternitats...

Quan et fas amiga de la teva ombra, i potser, només potser, amiga també de les ombres dels petits objectes inerts que t'envolten, i no parles més que amb el teu pensament, aleshores ja pots dir que coneixes la soledat. 

I en aquest, asseguda al balancí de sempre, aquella que vares comprar fa tants anys, quan encara eres jove i pensaves que seria el lloc ideal per a donar el pit i fer "nanon" als teus fills; i finalment, sense fills ni marit, t'hi asseus cada tarda mirant per la finestra com juguen els infants al parc, infants que en un temps fugit podien haver estat els teus. 

Ara només et queda el sentir el tic-tac del rellotge, el cu-cut que canta les hores, en fi: el sentir "la companyia" de la teva soledat. 

[ A voltes la soledat és una necessitat i d'altres és una maledicció. A tot ens hem d'acostumar, doncs la soledat és un pas inevitable cap a la mort. ]