Ara, mirant a la meva petitona Elvira, penso quan de juganer és el destí que ens depara la vida. Tinc una nena de benbé dos mesos d'edat, i encara em planyo de la falta de la meva mare, no hi ha dia que no m'enrecordi d'ella (doncs és normal ja que només fa 5 mesos que em falta).
Ara tot just recent sopada, amb una galipàndria que no puc ni amb la meva ànima, navego i navego per internet sense cap rumb determinat. El meu marit jugant a la video-cònsola i la meva nena intentant dormir, encara que no sembla pas que tingui son, no para de mirar-me i bellugar-se: bons reclams per a que l'agafi.
La darrera i també primera vegada que escribia en aquest blog, pocs dies abans de tot l'enrenou que va sofrir la meva vida, i ara amb un altre enrenou entre mans, la baldufeta que ara mateix està en la fase de fer sorollets amb la voca per a cridar l'atenció.
La gent es cansa de sentir com em lamento, i jo penso que ja es trobaran en algun moment de la seva vida en la meva situació o una de semblant i llavors m'entendran. Encara que no puc seguir planyent-me de com de trista estic, com trobo a faltar la meva mare i què difícil és cuidar-se d'una nena petita, mai faig suficient, sempre la casa cap per vall, no ens organitzem en qüestió d'horari, i un llarg de coses que hauríem d'apuntar en un llistat per fer-les, que sempre es queden en el tinter.
Però malgrat tot, les lamentacions, les coses inacabades hem de seguir lluitant.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada